Narrativa catalana després del 1939: de la literatura de mites a l'experimentalisme de Monzó i Rodoreda

Narrativa catalana després del 1939

1. Els canvis polítics que van començar el 1939 van provocar l'abolició de la Generalitat, de l'Estatut i dels partits polítics, i la prohibició de l'ús públic i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.

Després del 39 la novel·la en català reapareix lentament, primerament a l'exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutja tractar directament la realitat i ho fa per mitjà de mites (com Mites de Jordi Sarsanedas). Altres autors com Perucho i Calders opten per una literatura fantàstica. Una altra tendència està representada per Rodoreda i la novel·la psicològica.

El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català. Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. Al País Valencià caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d'escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.

Enric Valor i la narrativa realista

Des que es va publicar la seua primera novel·la, Valor, es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista, que va matisar i aprofundir al llarg de la seua vida literària. A la darreria de la dècada dels setanta, Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana —nom d'un poble imaginari de les comarques del sud—, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991).

En aquestes novel·les, que constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana de la primera meitat del segle XX, Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social, la dels terratinents valencians de les comarques del sud. La producció literària de l'autor inclou també les Rondalles valencianes. En aquesta obra, Valor no es va limitar a transcriure els relats orals del nostre folklore, sinó que en va novel·litzar els personatges i les circumstàncies. El resultat és la creació d'un món literari fascinant.

Mercè Rodoreda i la novel·la psicològica

Intentant fugir d'una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes característiques de novel·les posteriors: narració en primera persona d'un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

El 1939 s'exilia i fins a la dècada dels cinquanta, quan s'estableix a Ginebra, no tornaria a reprendre la novel·la (Vint-i-dos contes).

El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda tracta la història senzilla d'una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que haurà de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra Civil com un rerefons; la narració se centra en la psicologia de la protagonista. Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, que incorpora també elements simbòlics.

Del 1974 és Mirall trencat, narració de la liquidació de tot un món centrada en la vida d'una dona de la burgesia barcelonina i la seua família des del començament del segle XX fins a la Guerra Civil. La visió del món que es desprèn d'aquesta novel·la és la més tràgica i desencisada de totes.

La generació dels setanta i la novel·la de gènere

Els novel·listes que van donar a conèixer al començament dels setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l'experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d'aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l'entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista.

Des de la primeria dels huitanta, la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l'eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli.

Quim Monzó i la narrativa actual

Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors. Amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.

Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s'hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfera onírica, però en L'illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l'acte d'escriure, i també la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l'ambient en què viuen i les formes habituals de relació tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta.