Anàlisi lingüística i textual d'una columna periodística

Tipologia textual

Aquest text és argumentatiu i expositiu per diverses raons:

• D'una banda, és argumentatiu per l'estructura tripartita i pels arguments com ara les explicacions.

Presenta, per tant, una estructura argumentativa modèlica amb divisió tripartita, arguments, estructura sintetitzadora i apel·lació al receptor (mira-les ahí).

Altres característiques són el present amb valor atemporal («la part que siga»), és, és i són. A més, a la introducció apareix el passat indicant (…) i a la conclusió trobem l'imperatiu per tal d'apel·lar al receptor. Abunden la coordinació i la jusxtaposició. Finalment, trobem connectors de causa com «perquè», de finalitat («perquè + substantiu») o d'addició («també», «a més»).

• D'altra banda, la part expositiva prové dels mateixos arguments de cita i d'autoritat, com ara…

I la combinació entre el contrast i les veritats evidents és el que fa que adquireixin valor subjectiu, juntament amb els elements modalitzadors.

• Finalment, l'àmbit d'ús és periodístic, aparegut al diari… en el gènere columna, ja que la seua extensió és de tal, i és una adaptació perquè el nom no va acompanyat de carreres ni res més.

• Per últim, la finalitat és informar i orientar la nostra opinió en el sentit que… són…

Registre o varietat diafàsica

El registre predominant en el text és el propi d'una columna de premsa; la varietat estàndard de la llengua, atesa la seua pretensió d'arribar al major nombre de lectors possible, independentment de l'edat, la geografia o el grup.

Presenta un grau de formalitat mitjà amb la intenció d'acostar-se al lector, com podem observar amb col·loquialismes (…). A més a més, trobem cultismes i tecnicismes.

El text presenta un llenguatge totalment comprensible per al receptor de cultura mitjana. Com és un text periodístic, el text presenta recursos literaris com metàfores referides a…

Varietat diatòpica o geogràfica

Pel que fa a la varietat diatòpica, trobem marques del català occidental i del valencià: en la utilització dels possessius femenins «teua imaginació» i «seua»; a més, en formes lèxiques clarament occidentals (reig, espill, xic, eixir, bes, llima, gallera, alçar, crema, poal), (ací), li, el present de subjuntiu en -a i fins i tot accents tancats com excés.

Paraules pròpies de l'oriental: meva, aquí, disset, vermell, mirall, noi, sortir, petó, llimona, escombra, aixecar, sorra, galleda.

Recursos tipogràfics

Quant als comentaris de l'emissora al llarg del discurs, s'expliciten sobretot a través de signes de puntuació, per exemple guions i comes, que apareixen en el primer paràgraf referint-se a… A més, trobem les cometes de citació per referir-se a… i ens serveix per començar la reflexió. Hi apareixen dos punts com a marca de l'enumeració de…, punts suspensius irònics (en referència a…) i uns parèntesis que donen entrada a la veu de l'emissora de tipus modalitzador.

El primer paràgraf serveix per a… i el següent inclou la pregunta retòrica, la qual…

Recursos expressius

El text es troba ple de metàfores referides a… és a dir, (explicació). Aquestes metàfores apareixen com a atribut del verb copulatiu «són». També trobem hiperònim, referit a la paraula temàtica «elles», pronom… Apareix, a més, la comparació directa, per mitjà de connectors com «com» (…), i la comparació indirecta (…), que contribueixen de forma molt plàstica a visualitzar l'acció. Aquestes es perceben per metàfores, ja que no tenen…

Modalització

La modalització, recurs habitualment present en els textos argumentatius, és en aquesta ocasió molt abundant.

Trobem elements com el lèxic valoratiu, com els adjectius… i els substantius…, o com els superlatius «modestíssimes». Afegim verbs modals com «fer»,«pensar», «considerar», «dubtar», «necessitar». En conseqüència, tot el lèxic tan modalitzat ajuda a veure… en la nostra imaginació, tal com l'emissora desitja, ja que s'acumulen al llarg del discurs.

Cal parlar també dels recursos expressius que genera tota una constel·lació de temes referits a (tema), i que va associada a… i tal, un poc onírica, de la pròpia emissora, introduïda a través dels verbs «fer» i «ser», com a conseqüència de tot allò (explicació), metàfora. Comparacions que contribueixen a visualitzar l'acció.

Veus del discurs

Quant a les veus del discurs, apareix en primer lloc, concretament en la tal l'emissora, a través de la primera persona del singular «m'envia» i fent referència a un argument d'experiència personal. A més, trobem el pronom personal «jo» i el possessiu «meu». En segon lloc, un plural inclusiu que es refereix només a elles, «som» «nosaltres», on incloem la pròpia emissora i receptors «fem», que hi veuen així més aprop l'argumentació.

Seguint amb la polifonia, trobem l'apel·lació directa al receptor, l'anomenem receptor, possessiu «teua imaginació», «mira-les ahí», amb la finalitat d'establir complicitat amb els lectors.

No podem obviar uns enunciadors en estil indirecte, quan s'afirma que «…per tal que sàpiguen que…».

Així mateix, a través de les paraules esmentades pels enunciadors, assenyalem el coneixement enciclopèdic de l'emissora (relacions intertextuals d'un altre text).

• L'autor real és… L'autor model es presenta amb valors socials molt arrelats i preocupats per…, mentre que el lector model ha d'estar sensibilitzat amb…

Deixi

En la deixi, trobem al començament marques de deixi personal, tant en l'ús de la primera persona del singular com en l'ús del plural inclusiu, només respecte a… (nosaltres). Així mateix, hem de citar l'adreçament al receptor, a qui es dirigeix l'emissora emprant una deixi informal «tu» i el possessiu «teua» per establir complicitat.

Respecte a la deixi temporal, predomina el present amb valor atemporal, propi de les afirmacions de validesa universal i de l'argumentació de la tesi, on adquireix valor objectivament incontestable: «és una informació», «és cert que», «tots saben que… transporten». La utilització del passat fa referència a accions anteriors: «era», «estava». Al contrari, hi ha una certa projecció al futur, indicant que…