L'expansió catalana i les Quatre Cròniques
L'expansió dels catalans per la Mediterrània
Els mercaders catalans, sovint atacats pels pirates sarraïns de Mallorca, van dirigir els seus esforços cap al sud de la península i la Mediterrània. Aquesta política d'expansió va culminar amb la incorporació de Sicília per Pere II i la de Menorca per Alfons II.
La conquesta dels territoris de llengua catalana
La conquesta de Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1238), fins aleshores en mans dels àrabs, va suposar la seva annexió a la Corona d'Aragó i l'adopció del català com a llengua i, per tant, passen a ser exclusivament catalans. Són abundants a Mallorca els llinatges que provenen de topònims catalans de la zona oriental del Principat, com Rosselló o Barceló.
Un cop conquistat el territori de València, es va permetre que els musulmans hi continuessin vivint. Així, els tres segles de dominació àrab de Mallorca i els nou de València han deixat en la llengua catalana parlada en aquestes terres un gran nombre d'arabismes. Tanmateix, la cultura dels musulmans va anar desapareixent.
L'expansió després del regnat de Jaume I
Després del regnat de Jaume I, el procés d'expansió de la Corona catalanoaragonesa per la Mediterrània va continuar fins al segle XV, tot i que la situació del català era diferent segons els territoris.
- Sicília: Pere II el Gran va annexionar Sicília el 1282 i el català en va ser la llengua de la cort fins al segle XV.
- Grècia: Jaume II el Just va iniciar l'expedició dels almogàvers a Grècia (1303), sota les ordres de Roger de Flor. Es van annexionar els ducats d'Atenes i Neopàtria, que van formar part de la Corona d'Aragó fins al 1388, però la fidelitat del poble grec a la seva llengua va fer que el català no s'hi parlés.
- Sardenya: Jaume II el Just també va iniciar el 1324 la conquesta i colonització de l'illa de Sardenya, on el català va ser la llengua oficial fins a mitjan segle XVII.
- Nàpols: La darrera conquesta va ser Nàpols (1442) per Alfons el Magnànim. Aquest monarca va convertir la cort en el centre del seu imperi mediterrani, però no va dedicar cap atenció especial a la llengua.
Aquesta expansió territorial al llarg dels segles va fer que el català estigués present en molts textos escrits jurídics, administratius, religiosos i històrics.
Les quatre grans cròniques
Les cròniques eren textos propagandístics que s'utilitzaven per difondre l'orgull nacional entre la població. Eren històries èpiques on es narraven les aventures de reis i herois, i donaven prestigi a la monarquia. Hi ha quatre grans cròniques:
Crònica de Jaume I
La Crònica de Jaume I, o Llibre dels fets, és autobiogràfica i un dels textos més importants des del punt de vista lingüístic, literari i històric.
Crònica de Bernat Desclot
La Crònica de Bernat Desclot, o Llibre del rei en Pere, destaca per la veracitat dels fets narrats.
Crònica de Ramon Muntaner
La Crònica de Ramon Muntaner és una mostra de patriotisme lingüístic per l'entusiasme que mostra l'autor cap a la seva llengua, en referir-s'hi com a «el bell catalanesc del món».
Crònica de Pere el Cerimoniós
Escrita també de forma autobiogràfica, el rei Pere el Cerimoniós imita la del seu rebesavi Jaume I.