La renovació teatral a Catalunya: de la postguerra als anys setanta
La renovació teatral de la postguerra als anys setanta
El tràgic desenllaç de la guerra civil i la repressió posterior van capgirar les expectatives del teatre. Els factors principals van ser:
- La prohibició de fer cap representació teatral en català.
- L'exili i la marginació dels escenaris de molts dramaturgs catalans.
- La desconnexió amb l'escena internacional contemporània.
- La prohibició expressa de traduir obres estrangeres.
La recuperació cultural
A partir de l'any 1946 es produeix una recuperació cultural. En el camp del teatre es mantenen formes dramàtiques tradicionals, com el sainet i la comèdia de costums.
L'Agrupació Dramàtica de Barcelona
L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una de les plataformes més reeixides del teatre català contemporani. Aquesta institució va contribuir decisivament a la represa del teatre en català, tot connectant-lo amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani.
El teatre independent
El teatre independent neix de la necessitat de connectar amb el públic i d'articular unes xarxes de distribució que estenguin i consolidin el teatre en la nostra llengua.
Aquest gènere experimenta als anys setanta un gran impuls, que consolida l'aparició de diverses iniciatives i companyies teatrals, amb una gran diversitat: des de temes del teatre clàssic fins a experimentacions de nous llenguatges teatrals i tendències avantguardistes.
Tendències principals
Teatre èpic: produeix un efecte de distància que convida el públic a reflexionar.
Teatre de l'absurd: ofereix una filosofia pessimista, sovint absurda, de l'existència humana. L'estructura tradicional és substituïda per una insignificant successió de situacions. Es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics, sense connexió lògica.
Teatre document: estudia, a partir de la documentació existent, un fet històric controvertit i intenta indagar en les manipulacions i contradiccions per mostrar literàriament la veritable realitat.
Conclusió
Tota aquesta diversitat de propostes escèniques esdevé un signe de recuperació i normalització lingüística i cultural. Amb l'entrada de la democràcia, això permet la consolidació d'una sèrie d'autors i d'obres teatrals de qualitat en català.