Origen y evolución de la lengua catalana: del latín vulgar a la consolidación medieval

Llatí al cat

El català prové de l’evolució del llatí vulgar dels colonitzadors romans, als segles III-II aC. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (segle V), el llatí comença la seva diversificació. Entre els segles VI i VII hi ha canvis més profunds, i en el segle IX, el Concili de Tours parla definitivament de la lingua romana rustica, és a dir, de la llengua popular de cada territori.

Romanització

L’Imperi Romà s’estén per la península Ibèrica, on es parlava una llengua de caràcter popular. Aquest procés implicà la implantació de l’organització i la cultura de Roma: la llengua (llatí vulgar), l’administració, el govern propi i els costums.

Elements de la llengua catalana

El llatí vulgar és la base del català, però també hi van influir altres llengües:

• Substrat: aportacions lingüístiques dels pobles anteriors a la conquesta romana: l’iberobasc (pissarra, esquerra), els celtes (carro, cervesa), els grecs (oliva, esponja) i els fenicis (Eivissa, Tagomago, Maó).
• Superstrat: llengües de les invasions posteriors a la implantació del llatí: el germànic (camp lèxic de la guerra) i l’àrab (agricultura).
• Adstrat: llengües veïnes que influeixen en el llatí en el moment de la seva parla: occitanismes (bacallà, bosc), castellanismes (bàndol, borratxo), gal·licismes (jardí, beixamel), italianismes (carnaval, piano) i anglicismes (futbol, càmping).

L’evolució del llatí: el naixement del català

La pèrdua del contacte directe amb Roma va suposar la pèrdua de la unitat lingüística, i el llatí va iniciar un període de diversificació que acabà amb les llengües romàniques. A finals del segle VIII, Carlemany va prendre la mesura de la Renovatio carolíngia per recuperar l’ús del llatí clàssic a l’administració. Així, el Concili de Tours (813) recomanava predicar en la llengua vernacla corresponent a cada territori de l’antiga Romània.

També hi va haver una evolució política de la Catalunya Vella que va contribuir a formar la identitat pròpia. Els francs, amb Carlemany al davant, van incorporar aquests territoris a l’Imperi Carolingi, i els seus governants esdevingueren feudataris. A la mort de Guifré el Pelós (famós per la llegenda de l’origen de les quatre barres), el títol de comte passà a ser hereditari. Posteriorment, a finals del segle X, Borrell II es negà a fer el jurament de fidelitat al monarca franc; per això, aquest moment es considera el naixement jurídic dels comtats catalans.

Primers textos

• Fórum Iudicum (segle XII): versió catalana d’un codi de lleis visigòtiques.
• Les Homilies d’Organyà: de caràcter religiós, sis sermons adaptats al català per ser predicats al poble d’Organyà, seguint les disposicions del Concili de Tours.
• La Sibil·la (segle XII) i el Llibre del Repartiment de Mallorca (segle XIII).

Segles XIII i XIV: expansió i consolidació de la llengua

Durant els segles XIII, XIV i XV hi ha interessos polítics i econòmics de la Corona d’Aragó cap al sud i la Mediterrània. Al segle XII es va signar el pacte de matrimoni que va instaurar la Corona d’Aragó, que volia expandir-se cap al nord. El 1229 es conquereix Mallorca, moment en què es configura el català i s’escriuen quatre cròniques, i anys després, Eivissa i València.

Es crea la Cancelleria Reial, organisme administratiu de la Corona d’Aragó, creat per Jaume I al segle XIII, amb l’objectiu que tota la documentació del Regne de València fos redactada en català, unificant-la en totes les institucions. Hi havia un canceller i funcionaris de la cort que havien de conèixer, dominar i redactar en llatí, català i aragonès. Va viure el seu màxim esplendor amb Pere el Cerimoniós, que va dotar la institució de funcionaris coneixedors de la cultura clàssica i hàbils en llatí (els primers humanistes).

Prosa historiogràfica: les quatre grans cròniques

Les cròniques dels segles XIII i XIV ens donen a conèixer la història des de la perspectiva de qui va viure de prop els fets narrats:

• La Crònica de Jaume I o El llibre dels feits: obra de caràcter autobiogràfic i una de les més importants des del punt de vista lingüístic, literari i històric.
• La Crònica de Bernat Desclot o El llibre del rei en Pere: destaca per la veracitat dels fets narrats i per la prosificació de les cançons de gesta.
• La Crònica de Ramon Muntaner: important per l’entusiasme de l’autor cap a la seva llengua i els seus monarques.
• La Crònica de Pere el Cerimoniós: escrita de forma autobiogràfica; el rei Pere el Cerimoniós imita el seu rebesavi Jaume I.

Ramon Llull (segles XIII-XIV)

Ramon Llull és l’autèntic creador de la prosa literària catalana, una figura gegantina del pensament i la cultura occidentals. Tenia un gran talent per a la codificació lèxica i sintètica. Va ser el primer autor que va utilitzar la llengua romànica en disciplines científiques i filosòfiques. Va escriure en àrab, català, occità i llatí.